Quan la teva identitat és suplantada

Una reflexió sobre el camí espiritual

Fa uns dies vaig viure una situació desconcertant: algú va crear un perfil fals d’Instagram amb el meu nom i la meva imatge, intentant enganyar i estafar altres persones fent-se passar per mi. És un fet que mai esperes que et passi, però quan arriba, et remou per dins de moltes maneres.

Primer de tot, vull agrair profundament a totes les persones que em van avisar de seguida, que van denunciar aquest perfil fals i que em van fer arribar el seu suport. Gràcies a vosaltres, Instagram va eliminar el compte ràpidament. Han estat dies de molta intensitat emocional, però alhora m’he sentit molt acompanyada.

M’he sentit acompanyada tant per les persones de carn i ossos que m’envolten com pels meus guies espirituals, que sempre són presents d’una manera subtil però profunda. Aquesta connexió m’ha ajudat a entendre que viure aquesta experiència no era només un contratemps, sinó un pas evolutiu necessari en el meu camí espiritual. Ha estat una oportunitat per créixer, per aprofundir en mi mateixa i per reforçar la meva confiança en el procés de la vida.

Malgrat la incomoditat i l’estrès inicial, aquesta experiència m’ha portat a una reflexió profunda: què és realment la identitat?

Què és la identitat en el camí espiritual?

La identitat és, en aparença, allò que ens defineix: el nostre nom, la feina que fem, els rols que representem, les creences que abracem o les relacions que construïm. És la manera com ens presentem al món i com ens veiem a nosaltres mateixos. Però, fins a quin punt aquestes etiquetes expliquen qui som realment?

Durant aquests dies m’he preguntat: amb què m’identifico? M’he adonat que moltes de les coses que formen part de la meva identitat són idees o imatges que he anat adoptant al llarg de la vida i amb les quals m’he anat identificant sovint sense adonar-me’n. Però, i si res del que crec que sóc fos realment el que sóc?

Aquesta pregunta m’ha portat a profunditzar encara més sobre el meu camí espiritual i en com una situació que et fa sentir vulnerable t’ajuda a créixer.

La vulnerabilitat com a mirall en el camí espiritual

Reflexiono sobre com visc la vulnerabilitat i m’adono que aquesta suplantació no només és un acte extern, sinó que també posa un mirall davant meu, reflectint aspectes que necessito revisar.

M’ha fet veure que posar límits no és només una qüestió externa, sinó un acte profund de respecte cap a mi mateixa. Posar límits no vol dir deixar de ser generosa o compassiva, sinó reconèixer el meu propi valor, establir fronteres sanes i enviar un missatge clar al món: “Això és meu. Això no es creua.”
En el meu camí espiritual, aquesta experiència m’ha portat a connectar amb una veritat important: si no respecto els meus propis límits, com puc esperar que ho facin els altres? Empatitzar amb els altres no ha de significar oblidar-me de mi mateixa. És hora de reclamar el que és meu, no només com a nom o imatge, sinó com a espai sagrat que mereix respecte i protecció.

Deixar anar per transformar-se en el camí espiritual

Aquesta situació també m’ha fet evident que estic vivint un moment de transformació profunda. El meu camí espiritual m’està portant a desaferrar-me de tot: de les etiquetes, dels rols i fins i tot d’aquella imatge que tinc de mi mateixa. Això no és fàcil. Deixar anar el que ens resulta familiar genera inseguretat, però també és una oportunitat per obrir-nos a una nova comprensió de nosaltres mateixos.

Potser aquesta experiència ha estat un missatge de la vida per fer-me veure que el meu camí d’entrega i compassió també ha d’incloure’m a mi. És un recordatori que no puc desaparèixer en l’altre, perquè llavors em perdo. I això, al final, no beneficia ningú.

Aprenentatge i confiança en el camí espiritual

Aquest episodi m’ha mostrat que, encara que la identitat externa pugui ser qüestionada o atacada, la nostra essència roman intacta. Això em dóna força per continuar caminant. Sé que no hi ha marxa enrere: el camí espiritual cap a l’autoconeixement i la transformació és un viatge d’anar avançant, de deixar anar i confiar.

Gràcies per acompanyar-me en aquest procés de creixement. Cada experiència, per més desconcertant o desagradable que sigui, ens regala una oportunitat d’aprendre. I ara sé que no puc aferrar-me a la meva identitat i que la vulnerabilitat és un camí cap a l’autenticitat, sempre que la visqui amb respecte cap a mi mateixa.

Espero que aquesta reflexió et serveixi i t’enriqueixi tant com a mi.

Amb llum i amor,

Núria Xandri
Escola Terrànima